Archive for the El perquè de tot plegat Category

El perquè de tot plegat…

Posted in El perquè de tot plegat on Mai 17, 2009 by enveualta

Què és el que pot impulsar a diferents persones a reunir-se conjuntament per fer una campanya com la que tens a les teves mans?

Primer de tot demostrar que estem fartes de la cultura patriarcal en la qual encara vivim. I per patriarcal entenem els tipus de relacions que en el nostre dia a dia es reprodueixen. Uns tipus de relacions que van encaminades a reproduir uns tipus de rols concrets. Un rols que històricament donen a persones un paper de submissió i als homes un rol de domini, força, imposició, en definitiva, uns tipus de rols que donaven poder als homes sobre la resta de la societat, és a dir, control sobre les dones i la descendència directa (filles i fills), alhora que creava una sèrie de privilegis només aptes pels homes.

A trets generals la societat actual segueix sent així. Encara si neixes home pots gaudir de certs privilegis socials i tens una certa capacitat pràctica de domini sobre les dones, especialment front a les dones educades en els esquemes més estrictes d’aquest esquema que fa als homes superiors a les dones… El patriarcat existeix, el domini d’un gènere-sexe sobre la resta encara continua viu.

Quan una dona és agredida sexual i/o físicament, quan entre homes es creu que les dones serveixen per poc més que per la “regla de les 3 F’s”, és a dir: “freir, fregar y follar”, el patriarcat continua viu, quan encara avui dia la paraula “marica” o “lesbiana” són considerades com insults, quan en un semàfor s’escolta un “mujer tenías que ser”, el patriarcat continua viu, quan un borratxo a la barra d’un bar afirma que “totes les dones són unes putes”, o quan escoltes a una joveneta que creu que el concepte de sexualitat alliberadora és imitar a les actrius porno, el patriarcat continua viu, més viu que mai. Qui no vegi això és unx miop mentalanarcocul

Els i les benpensants afirmaran, de manera optimista, que això està canviant, que ara el govern de ZP renova i amplia els preceptes de la llei sobre l’avortament… Afirmaran que tenim una vicepresidenta del govern dona, que la Carmen Chacón és ministra de Guerra, que existeix paritat política, que existeixen polítiques de “discriminació positiva” i que les feministes, normalment dones madures “curtides” en les “batalles” dels ’70, tenen veu i que aquesta es fa escoltar…

Desgraciadament pensem que el patriarcat és quelcom més que “una guerra de sexes”. Pensem que el patriarcat és un criteri creat per reproduir relacions de domini entre persones i de control sobre el medi, en definitiva, tota una xarxa de relacions jeràrquiques basades en l’explotació. Els Estats, els sistemes econòmics mercantilitzats, l’antropocentrisme, els sistemes de domini cultural (religions, mass media…) i d’altres tipus de relacions explotadores estan entrelligades, són reproduccions fractals de la mateixa essència: A domina a B. B és explotada per A.

Que existeixi paritat als governs o que existeixin dones en llocs de responsabilitat no significa que el patriarcat estigui en vies d’extinció, significa que el Sistema es perfecciona cedint aparentment per poder continuar existint. Que existeixi dones amb alts càrrecs a empreses, com Ana Botín al Banesto o les germanes Koplowitz a FCC, no és pas un símptoma de l’alliberament de les dones, és reflex, tot plegat, de la molt bona salut del patriarcat… I bona salut perquè aconsegueix que dones, històricament sotmeses, ara puguin també ser explotadores, però per això han de pagar un peatge: han de ser “homes”.

De què serveix una dona ministra si això és un home, de què serveix una dona policia si això també és un home, de què serveixen les legislacions estatals si l’Estat és, en el fons, un home. De què serveix la discriminació positiva si el mercat laboral és, també, un home…

La construcció social del què és un home no és pas altra cosa que el rol i la pràctica encaminades al domini. Com anarquistes pensem que, independentment del nostre rol cultural, hem d’eliminar totes les formes d’explotació per crear, aquí i ara, relacions horitzontals i autogestionàries. I en aquest sentit la destrucció del patriarcat significa la destrucció del homes, en el sentit de la destrucció de tot tipus d’explotació.

Aquesta campanya surt d’aquest ambient: de dones, homes, gays, lesbianes i queers que rebutgen els rols de domini i submissió, que no volen ser res del que el Sistema els hi pot oferir. No volen ser “HOMES” perquè no volen ser explotadors, però tampoc volen ser “DONES”, perquè no volen ser explotades. Volen ser nous subjectes lliures i independents, si són homes ho seran però sota altres preceptes, al igual que si són dones, gays o lesbianes… Uns preceptes encaminats a la autogestió de les nostres vides, la no delegació i l’extermini de tota situació d’explotació.

Una vegada presentats alguns arguments del per què de tot plegat, persones benpensants dels “moviments socials” es preguntaran: “Molt bé el que dieu, però no s’estan fent ara campanyes en contra del patriarcat? Per què no us sumeu a campanyes com la que s’està fent en contra de l’avortament?”. Potser tenen raó, però com hem dit abans, el patriarcat és quelcom més que “una guerra de sexes”, és també l’Estat, el Capital, l’explotació animal i del planeta, és, en definitiva molt més que una agressió sexista, és una part d’un tot que, com anarquistes, combatim.

Pensem que les lluites des d’àmbits parcials són útils i necessàries, i tant que sí, i pensem que darrera d’una campanya que reclama “el dret a un avortament lliure i gratuït” s’amaguen moltes bones intencions, però pensem també que el camí al fracàs està també ple de bones intencions… Si l’Estat és part del problema, trobem insuficient reclamar drets. No oblidem que un dret, al igual que els deures i les lleis, són els instruments que legitimen el Poder de l’Estat. Si bé és cert que una hipotètica llei que garantís l’avortament de forma lliura i gratuïta, aparentment, seria una victòria, a la pràctica consumiria un gran esforça i una forta capacitat de transformació social en l’enfortiment de les mateixes estructures que ens oprimeixen i ens dominen, integrant, tal i com va passar a dècades passades lluites socials fetes amb tota la bona intenció del món. Ara a ple 2009 continuar amb una campanya que copia literalment els vells esquemes fracassats no pot portar res de bo, normalment les segones parts no solen ser bones.

Si l’Estat reforma o no, no és el nostre problema, ja que quan vol recuperar una lluita social el que sol fer es legislar per fer veure que escolta a la “societat civil”. Per tant, una campanya que ja d’inici busqui el reformisme estatal, no pot esperar res més que reformisme estatal. Ara bé, una campanya que sigui més contundent, que no s’imposi límits i que busqui la solidaritat més enllà d’un ambient de lluita concret, de ben segur que si adquireix força als carrers pot provocar un reformisme estatal (per intentar integrar-la), però al no quedar-se limitada en aquest reformisme pot obrir escletxes que facin del tot inútil aquests intents d’integració. Anar més enllà significa assenyalar tot el que està podrit darrera l’avortament, assenyalar al mateix patriarcat i connectar aquest àmbit concret amb altres àmbits més amplis. Significar també, aquí i ara, començar a actuar, a començar a recuperar el control de les nostres vides: en les nostres relacions quotidianes, als carrer, als centres d’explotació laboral, als centres domesticadors educatius…

Darrera de l’avortament i les campanyes en “contra” i a “favor” hi ha l’evidència de la nostra total i absoluta manca de control sobre les nostres vides, hi ha, en síntesi, una part d’un tot que no ens beneficia gens ni mica. Per això comencem aquesta campanya, per estendre els nostres desitjos de revolta més enllà d’un estricte àmbit, per obrir escletxes i trencar els murs de l’aïllament, per deixar de somniar despertes i començar a fer viure els nostres malsons als responsables de tot plegat, ja sabeu qui són…

Anuncis