Resignificant conceptes com el d’avortament

Si bé és cert que hi ha una situació d’ al•legalitat en el tema de l’avortament a la península, la normalització que se n’ha fet d’ella és totalment reconeguda i invisibilitzada. Fruit de sentiments falsos instaurats des de la nostra cultura totalitzadora. És per això que ningú és qüestiona com es senten les dones que passen o han de passar per un avortament clínic. La culpabilitat, ansietat i clandestinitat formen un quadre psicosomàtic molts cops dur de trencar que actua en el nostre sentir i que no és més que un instrument més (artificial, doncs ha estat creat) per neutralitzar-nos com a subjectes autònomes. És l’arma de domesticació i de submissió que prima dins tot el procés que envolta l’avortament. Sentir-nos amb vergonya, germana de la culpa, de fer allò que la societat tatxa indiscutiblement com un acte deplorable e indesitjable. Tancant a la dona en un hermetisme silenciat, privant-la de compartir el seu procés (inclòs amb la família), per por a no trobar un recolzament real en les persones que l’envolten, sinó més aviat mirades com agulles que la situaran junt amb aquell tipus de persones amb conductes i processos no desitjats per ningú: estàs exclosa a la norma. La culpabilitat i/o l’ànsia per no estar dins un procés car i feixuc, per decidir sobre el nostre cos, va més enllà desestructurant-nos mental i físicament (en casos on l’ansietat es fa patent) i ens indueix a postergar-nos, no comunicar-nos e immolar-nos.

embrassada cabrejadaÉs aquí on la nostra consciència manipulada es torna en contra de nosaltres mateixes. Passem de “ser per nosaltres” a “ser pels altres” on en aquesta última concepció no hi ha lloc per una dona que s’hagi quedat embarassada i que vulgui avortar. Per això moltes de nosaltres patim aquests processos en una clandestinitat parcial (només ho compartim amb aquelles amigues que ens poden donar alguna adreça d’una clínica on dirigir-nos). Hi és precisament dins el marc de la clandestinitat on es dibuixa el perill. De que ens passi res amb el nostre cos, que la clínica es renti les mans i que ningú se n’assabenti (igual que tampoc s’assabentaran que estem embarassades, que avui anem a avortar i que ens sentim carregades de culpa o d’ansietat).

I si l’avortament no és l’oposat a la maternitat sinó part d’ella, igual que existeixen les Douglas (dones que acompanyen a les dones en el procés de parir) no podríem resignificar la seva figura per crear Douglas en el procés de l’avortament? Persones de confiança que ens acompanyin i ens preguntin durant el procés de l’avortament. Que ens facin recapacitar, repensar, sentir el procés del nostre cos per aprendre de l’experiència, que vetllin per nosaltres i que ens ajudin a sanar després de l’avortament tot indicant-nos com trencar el nostre silenci i donant-nos un seguit de pautes físiques també (com xarop d’ortiga, equinàcea, estiraments musculars i demés)?

Nosaltres em de crear les nostres pròpies xarxes i figures de protecció i acompanyament en el cas de l’avortament. Si bé és cert que molts pobles han intentat controlar la seva fertilitat a través de la història, prova d’això són les referències a un llibre xinès amb més de quatre mil anys d’antiguitat que recull mètodes i formes avortar (també hi han referències a llibres de medicina grega i llatina), la propaganda de fórmules herbals avortives avui en dia pot resultar desaconsellable. Perquè són mètodes que per ser emprats requereixen conèixer les plantes i, sobretot, estar preparades per aprendre del nostre cos, doncs intervenim dins ell sota la nostra responsabilitat. I per això el primer és poder-ne parlar sense tabús en àmbit públic i privat i estar disposades a compartir-ho amb altres dones. Si ens deixem portar per l’ansietat a la que som induïdes per el control social que hi ha darrera d’aquests processos, qualsevol mètode herbal serà perillós per a nosaltres (doncs voldrem augmentar la dosi fruit d’un estat mental on que el que es prioritza és sortir ràpidament del grup de dones excloses per passar a estar de nou en el de dones incloses a la norma). Per això és important pensar en figures d’acompanyament (entre nosaltres) que ens permetin escollir que fem perquè els expliquem com ens sentim, trencant amb el malestar que se’ns genera i ens remou per dins i, sobretot, que no ens deixa escollir.

Les clíniques privades reben orgulloses l’increment exponencial de dones que avorten, perquè per ells és l’operació més segura que hi ha. Es poden rentar les mans en el supòsit que et passi alguna cosa gràcies a que t’obliguen a signar un paper de carta blanca abans de passar per quiròfan. A les comarques del Berguedà del 2000 al 2007 s’han incrementat el número d’avortaments censats en un 100%. Per si algú s’ho preguntés, la taxa d’immigració representa in increment del 3% de la població en aquesta mateixa comarca. Trenquem amb l’assenyalament de la immigració com a primer factor en l’increment de dones que avorten. Alguna cosa passa i ens tapen els ulls. Els plouen els diners a les clíniques. Que bé que les dones avortin, que bé que es quedin embarassades i no ho desitgin, que bé la situació d’al•legalitat que les deixa en calces si els passa res. Que bé que el sistema sanitari públic es declari en objecció de consciència.

I que bé que les dones agafin por a passar per un avortament. A quedar-se embarassades si practiques sexe. Que bé, perquè la por les controlarà en el marc de la sexualitat i el seu erotisme. Les mantindrem a ratlla. I patiran cada cop que se’n vagin al llit amb algú només de pensar que alguna cosa pot fallar i que s’hi poden veure dins d’un procés llarg, silenciat i soles. De nou, la nostra subordinació i la seva por. A que qüestionem els mecanismes de producció del desig (i les transformacions col•lectives que poden sorgir del mateix), a que polititzem fins la més mínima acció de les postres vides, de la quotidianitat, que provoquem i reinventem i sobretot, que cada dia mantinguem un diàleg conflictiu per tal de desnaturalitzar dins nostre els supòsits culturals de la educació sexual / sentimental que les costums han repetit al llarg del temps per tal de que actuïn com a força coercitiva.

I quan decidim i parlem ens tenen pànic, sobretot en temps on l’amor i la sexualitat son subversius per sí mateixos.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: