Reflexions Entorn la Llei de l’Avortament


El text que ve a continuació és un conjunt de reflexions basades en el que es va dir i debatre durant la xerrada Avortament i dret a decidir sobre el propi cos: reivindicacions, legalitat i salut, dins les Jornades Anarco-feministes del passat Març 2009.

Si fem un breu repàs sobre el lloc que ha ocupat l’avortament en les societats i en els diversos marcs legals al llarg de la història, veurem que el discurs actual és prou contradictori, així com retrògrad.

Començant per l’època de la Grècia antiga i Roma, l’avortament es concebia com una forma de control poblacional. En el segon cas, al marc legal figurava el nasciturus, que no era considerat una persona. I així va ser també durant l’Edat Mitjana. És a partir del segle XVIII, en què s’inventen els preservatius, en què els països (al menys els occidentals) comencen a promulgar lleis que il·legalitzen l’avortament. En tot aquest procés, no hem de oblidar el paper de la religió i, especialment, el seu discurs misogin a l’hora de marcar les directrius de la moral -i, en conseqüència, la legalitat- estatal i social en tot allò que té a veure amb el control de la sexualitat, el plaer i la reproducció.


A nivell europeu, el primer país que va legalitzar, en certes circunstàncies, l’avortament va ser Suïssa, l’any 1916. Posteriorment, al 1935, Islàndia; i així, paulatinament, a d’altres països europeus. A partir dels anys 50 del segle XX, els països socialistes consideraren legal l’avortament en el primer semestre de l’embaràs i sempre a sol·licitut de la dona, és a dir, del primer mes al sisè es podia avortar si la dona embarassada així ho desitjava.


El cas espanyol és una mica curiós: sempre hi ha hagut molta restricció. Les legislacions al respecte dels anys 1928 i 1930 imposaven penes severes; però al 1936 es du a terme la “Reforma Eugenèsica de l’Avortament”, a Catalunya. Dins el context d’un govern d’esquerres i d’una societat amb una consciència majoritàriament socialista i llibertària; ón es valorava la importància d’una sexualitat saludable -com a exempless il·lustratius d’això seria que els anticonceptius fossin legals i existissin “Centre de Informació Psicosexual”, desmarcant-se de la moral retrògada religiosa-; aquesta llei suposà el reconeixement de que les dones avorten i posava eines per que aquestes ho fessin de la forma més adequada per a elles.


El decret de l’avortament del 1936 recollia els següents supòsits de despenalització: la causa terapèutica, el motiu eugenèsic, factors neomalthusians -“deseo consciente de limitación voluntaria de la natalidad”, és a dir, el propi desig de la dona embarassada de que no vol ser mare-, sentimient ètic, maternitat no desitjada i per diversos desordres de tipus amorós o emotiu; en definitiva, la dona podia decidir sobre el seu embaràs lliurement, encara que hi havia un termini de 3 mesos. A partir dels 3 mesos, la dona també podia avortar sempre i quan el metge considerés que no era un perjudici per ella, que estava preparada. També limitava que cada dona només pogués avortar un cop l’any ja que es feia molt d’ènfasi en la qüestió de l’educació; una dona havia de poder disposar d’un avortament si arribava a una situació de la qual no podia sortir-se’n, però volgueren evitar que les dones arribéssin a tenir embarassos no desitjats i haguessin de passar per la duresa d’un avortament; així, es crearen escoles per aprendre mètodes anticonceptius, educació sexual, etc. A més, es valorava la maternitat com una qüestió física, espiritual, social.

La finalitat era evident: “Ya no asistiremos más al espectáculo de madres muertas a causa de una torpe maniobra abortiva; de infanticidios dimanados del odio al infante que nació sin ser deseado; de mujeres estragadas en su rumbo vital por un hijo que es un estigma o un recuerdo que desearía olvidar; de niños venidos a hogares sin pan y a padres sin cariño”.


El Decret de l’Avortament també va tenir en compte els recursos econòmics de la majoria de la societat i, donat que la salut era entesa com un bé comú, volgueren acabar amb la mercantilització de la professió mèdica i, concretament en la pràctica d’avortaments clandestins, amb la màfia que hi havia muntada al darrera. Es remarcà que l’atenció sanitària, fins a aquell moment, no contemplava aspectes socials, que la maternitat estava atesa només per la part física i es deixava de banda altres esferes de la salut: si no es validava legalment en dret de la dona a disposar del seu cos i la seva maternitat, s’estava atemptant a la llibertat de consciència de la dona embarassada i s’estava permetent el tràfic amb la vida sexual femenina per la repressió governamental i per l’egoïsme masculí. A més, per acabar amb les pràctiques perilloses i clandestines, els avortaments s’havien de realitzar en centres especialitzats i es prohibí que els metges rebessin una remuneració per practicar avortaments -“La mercantilización sanitaria ha creado un tipo de médico que, muchas veces, bajo el antifaz de su ciencia, oculta un rostro indiferente a todos los dolores sociales”-. Els metges que no seguissin aquestes directrius, tant en l’aspecte econòmic com el de salut i higiene, podien ser inhabilitats. L’avortament havia de ser gratuit i, en conseqüència, s’establiren mesures com que, a l’Hospital Clínic, s’habilitaren vint llits destinats a fer avortaments.


L’adveniment del règim franquista
tornà a canviar la situació. A partir del 1941, entrà en vigor un nou codi penal; les represiosexualpenes per avortament eren de privació de llibertat, arribant a un any i mig i més. Al 1978, després de la mort del dictador, es despenalitzaren els anticonceptius i, al 1983, es promulgà la Llei de l’Avortament.


Actualment, l’avortament està regit per la Llei Orgànica 9/1985, de 5 de juliol. Aquesta llei introdueix l’article 417bis al Codi Penal que estableix que, a Espanya, avortar és un delicte. Només hi ha 3 supòsits de despenalització; el primer, tal i com diu la llei textualment, resa que “No será punible un aborto practicado por un médico o bajo su dirección en centro o establecimiento público o privado acreditado y con consentimiento expreso de la mujer embarazada, cuando concurran algunas de las circunstancias siguientes: 1. Que sea necesario para evitar un grave peligro para la vida o la salud física o psíquica de la embarazada y así conste en un dictamen emitido con anterioridad por un médico de la especialidad correspondiente.” Aquest primer supòsit de despenalització no té previst un termini i, en teoria, fins als 5 mesos, si representa un perjudici tant físic com psíquic per a la mare, es podria avortar; però l’evidència s’enfosqueix si tenim en compte el decret que regula els centres privats que fan avortaments, ón s’hi especifica que aquests només s’hi poden practicar fins als 3 mesos. Així, si una dona embarassa de 4 o 5 mesos vol avortar, hauria d’anar a la Sanitat Pública. El segon supòsit de despenalització de la llei diu “Que el embarazo sea consecuencia de un hecho constitutivo de delito de violación y siempre que el aborto se practique dentro de las 12 primeras semanas de gestación y que el mencionado hecho hubiese sido denunciado.” És a dir, un cop més, ha de fer-se dins el límit temporal, al contrari que en el primer cas en què, a priori, no hi havia aquesta mena de limitacions. Finalment, el tercer supòsit és que es presumeixi que el fetus tindrà malformacions de caràcter greus, tant físics com psíquics, amb el límit temporal de 22 setmanes.


Des de fa uns mesos
, el Ministeri per la Igualtat està discutint una nova llei de l’avortament. En aquesta, alguns aspectes fan aparentar una permissivitat molt àmplia de la pràctica de la interrupció de l’embaràs. En primer lloc, permetrà les noies d’entre 16 i 18 anys avortar sense permís patern i, òbviament, sempre que estiguin dins els supòsits de legalitat. La Ministra ho justifica dient que si una noia pot tenir fills, per què no ha de poder triar avortar? Si la maduresa sexual s’adquireix als tretze anys, no té sentit haver d’esperar als divuit (¡ni tampoc fins els setze!) per decidir la interrupció sense el permís patern. Fins ara, si una menor volia avortar però els pares no la deixaven, no importa si no es considerava preparada psicològicament per afrontar aquesta responsabilitat, són els pares qui decidien per ella. La nova llei serà un avenç cap a l’autonomia de les noies i anirà en concordança amb la realitat. Tot i així, un embaràs no ha de ser mai fruit d’un descuit o d’una violació. Aquesta llei hauria d’anar acompanyada, però, d’una informació educativa sobre sexualitat molt clara cap a les i els adolescents.


A més, amplia la lluire elecció de l’avortament respecte a l’actual legislació: l’avortament seria lliure fins a les 14 setmanes i es permetria fins a les 22 setmanes en cas de risc per a la vida o salut de la mare, així com en el cas de greus anomalies al fetus. Per aquells casos de diagnòstics tardius de malformacions, els especialistes han recomanat al Govern que no s’estableixi cap límit. Però igualment hi hauria llagunes de dret, típiques de les lleis de terminis: què passa a partir de les 14 setmanes? Les dones embarassades haurien de passar per un tribunal mèdic el qual, en molts casos tal i com ens demostra l’experiència, les farien parir. Però, ¿no diu el primer supòsit de despenalització que l’avortament no seria delicte en aquells casos en què tenir un fill portés a un “grave daño psicológico para la madre”? Aquí seria evident: hi hauria un greu dany psicològic pel fet que hauria de parir i tenir un fill, quan ella el que desitja és no tenir-lo.


Sembla que, fins aquí, la nova llei amplia la possibilitat de poder avortar a les dones que així ho desitgin. Però persisteix en negar l’autonomia de les dones i el seu dret a decidir completament sobre el seu propi cos amb total llibertat i responsabilitat, fet típic de tota llei emanada de l’autoritat estatal, patriarcal i paternalista (com totes les altres, incloent-hi la del 1936). L’Estat, a través dels seus agents públics i, en aquest cas més concretament, a través dels tribunals i del negoci mèdic, es guarda part de la potestat última decisòria per a sí mateix. No assumeix la interrupció de l’embaràs com una opció individual i responsable, sino que seria fruit d’una personalitat femenina feble, inconscient i immadura, que ha fet quelcom malament, que necessita avortar per obligació i l’Estat ha evaluar-la moralment i, si toca, ser caritatiu i ajudar-la a avortar. Per això, el debat gira entorn la necessitat, no menyspreable, de les nenes adolescents, quan en realitat la major part de les dones que avorten són dones adultes, moltes d’elles casades i amb altres fills/es. Haver de demanar permís és una humiliació: et veus humiliada pel psicòleg, pel ginecòleg, qüestionant-te constantment, que et preguntin si prens anticonceptius, que si per què no prens hormones anticonceptives i tota la resta. De les cent mil interrupcions d’embaràs l’any que es fan a Espanya, el 98% es basen en la salut psíquica de la mare i estan realitzades en clíniques privades. Tot això, no ho volem: volem un avortament lliure, autogestionat i gratuit

decidimos

És possible que, com a concessió a les queixes més conservadores i masclistes, la llei introdueixi un termini de reflexió per a la dona que vol avortar. Així, quan una dona decideixi interrompre el seu embaràs, estarà obligada a esperar un mínim de setanta dues hores de reflexió. És una manipulació: és fer sentir la dona culpable per la seva decisió. ¿Que no n’hi havia prou amb què, quan vas al CAP perque vols avortar, el metge et demani si estàs segura o et doni un llibre de com ser mare? A la llei del 36, en comptes de parlar d’un periode de reflexió, era a l’inrevés, s’establia que, entre el moment en que una dona decidia avortar i la intervenció en sí, havien de passar un màxim de deu dies. Així, s’evitava que la dona allargués una situació gens amable i es respectava la seva determinació. De fet, el termini de reflexió és una incongruència per la salut de la mare: a nivell mèdic, quant més temps passa, els mètodes avortius son més agressius física i psicològicament.


El problema dels terminis
, tant per les limitacions que suposen a nivell legal com a nivell físic, es pot veure també reflectit en què el sistema d’atenció ginecològica públic és massa lent i poc efectiu. Si no s’hi posa remei i se suposa que la Sanitat Pública assumirà més avortaments amb aquesta nova llei, ¿fins a quin punt estarà avançada la gestació de la dona que vulgui avortar? ¿Com li afectarà això física i psicològicament? Només pot haver-hi dues conseqüències: o bé el Govern atribueix una partida pressupostària bastant més gran a la Sanitat Pública i, concretament, a la realització d’avortaments; o bé, com sempre passa amb qualsevol projecte emanat de l’Estat i que podria tenir una mica d’interès social, tot això queda en paper mullat i, per a la satisfacció dels poderosos misògins, conservadors i reaccionaris, la quantitat d’avortaments practicats assumits per la Sanitat Pública continuarà sent el mateix i, en cas d’aumentar lleugerament, les dones que interrompin el seu embaràs seran “castigades pel seu pecat” amb danys més greus per a la seva salut física i psicològica degut al retard en la intervenció. El més probable és que tot quedi en paper mullat, que res no canvïi en aquest sentit i que, tal i com passa ara, les dones que vulguin avortar siguin castigades havent d’enriquir les clíniques privades o bé, els carnissers clandestins.

Amb tot això, a on estan abocades les dones que volen avortar no és a la clandestinitat sinó a la clínica privada; el metge es lucra, les clíniques es lucren també, la societat viu en la il·lusió de que, en la pràctica, avorten totes les dones que així ho desitgen i l’expoliació capitalista pot continuar amb la connivència estatal. Però el problema encara va més lluny: el desconeixement generat per la por a haver d’avortar il·legalment (o no poder avortar), així com l’objecció de consciència aboca moltes dones que no saber què fer i amb quins recursos. Moltes acaben avortant clandestinament, amb informació d’internet o de rumors poc fiables, arriscant-se a tenir greus conseqüències físiques.

Qui més qui menys, sabem el que significa la maternitat: que ha de ser desitjada i viscuda amb plenitut. En tant que afecta a la responsabilitat de la dona, la maternitat ha de ser un fruit conscient dels sentiments i no com un càstig o un accident; ser mare com a finalitat i no com a imposició. I per això s’ha de instaurar la pràctica lliure de l’avortament. Una mare que no vol ser mare només porta conseqüències negatives tant a les seves criatures com a sí mateixa. En definitiva, no pensem que, si s’aprova la nova llei per la interrupció de l’embaràs estarà tot guanyat. L’aplicació de la mateixa continuarà tenint els mateixos problemes d’arrel: l’autonomia decisòria de la dona, que hauria de ser total, estarà coartada per la valoració i sanció estatal i mèdica; masses interessos econòmics mèdics pel mig; traves per a l’aplicació de tipus pressupostari i moral, masclista i religiós, etc. No volem mediatitzacions en les nostres decisions; no volem haver de passar per una agressió al nostre cos (recordem que haver d’avortar no és mai quelcom d’agradable, ni física ni psicològicament) en un ambient hostil, com acostuma a ser el de qualsevol centre mèdic. Un avortament lliure i conscient, així com adequat, només pot ser autogestionat i gratuit.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: