La creuada “Pro-Vida”, els Nous Salvadors de la Moral Cristiana

Desde inicis d’any, cada 25 de mes, a arreu de l’estat espanyol s’estan realitzant concentracions de la mà de varis grups pro-vida i anti-elecció davant de clíniques on es practiquen avortaments. En el cas de Barcelona, la cita habitual és davant de la Clínica Aragón al c/Viladomat. Sota la campanya anomenada “Derecho a Vivir” (DAV), impulsora de l’acte, hi trobem el portal antiavortista d’internet d’abast estatal HazteOír.org; principal creador de la iniciativa amb Efrén Pablos com a portaveu a Catalunya. Com a convocants hi trobem també a Convivència Cívica Catalana coordinadora d’associacions en funcionament des del 1998. Sorgeixen per oposició a la reforma de la llei de política lingüística, evoquen per la unitat d’Espanya i el “pluralisme lingüístic” i el seu discurs està tenyit de demagògia victimista antiterrorista a l’estil Foro d’Ermua del qual participen. També s’han sumat a l’organització de la campanya el Fòrum Català de la Família, braç català del Foro Español de la Família, focus conservador i catòlic molt influent a nivell estatal que coordina un gran nombre de grupuscles i associacions. La seva tasca la resumeixen en “la promoció i defensa, en el sí de la societat, dels valors essencials de la persona des de la seva concepció fins a la seva mort natural; i de la família, constituïda aquesta per la unió matrimonial entre un home i una dona”. La seva seu la trobem al c/Muntaner 202 2ºB de Barcelona i el seu president és Jorge Buxadé Villalba. Apuntar per cert, que Jorge Buxadé és advocat i professor associat de Dret Administratiu de la Universitat Internacional de Catalunya i de pas mencionar que apareixia com a número 8 a la candidatura de Falange Española Auténtica per les eleccions del 1996 a Barcelona. Per últim, parlem de Profesionales por la ética, actius des del 1992. Una altre associació que clama per la implantació de la doctrina cristiana des d’un punt de vista interprofessional.

nazicurasDurant aquestes jornades esperpèntiques una es pot trobar amb mítings de líders de grupuscles ultracatòlics exaltant el seu moralisme fonamentalista, ridícules misses pels “nens no-nascuts” de la mà de capellans de la prelatura de l’Opus Dei, crits de “Viva Espanya!” de la boca de xavals i xavales de 15 anys i tantes altres bajanades com us puguin passar pel cap. Això sí, amb un atretzo de pancartes a tot color, equips de megafonia i llums, i amb un equip de mitjans periodístics propi que deixa més que palesa la infraestructura i el poder econòmic dels que disposen. En poques paraules… Tot un espectacle.

A primera vista, una pensa que són quatre grillats integristes dels quals no val la pena ni gastar saliva. Indagant i rascant una mica, els shows mediàtics del 25 esdevenen tant sols la punta de llança de tot un arsenal ben connectat entre si i que apunta i dispara a molts més camps dels que una s’imaginava: educació, religió, sanitat, sistema judicial, mitjans de comunicació, esfera política de poder, oci, lobbies empresarials… Integrisme en tota regla, vaja. Les principals premisses amb més o menys matisos: La defensa a ultrança de la família nuclear i els seus valors patriarcals i promoure la presència d’aquests en tots els camps socials, la promoció de la concepció i el subjecte cristià en la vida pública amb les directrius provinents de la Conferència Episcopal, l’apologia del matrimoni heterosexual com a única possibilitat d’unió i com a institució social insubstituïble, fomentar i imposar el rol reproductor, la cura de la llar i la família a les dones i convertir-les en principals transmissores de la doctrina cristiana i els seus valors, la condemna i criminalització de l’eutanàsia, de la utilització de mètodes anticonceptius i de l’avortament, la patologització i demonització de es, gays, bisexuals… entre altres. Com a principal fundació privada amb funció de veritable Think Tank de tots aquests grupuscles trobem FundSocial. Aquests es dediquen a elaborar diagnòstics, propostes de projectes dirigits a institucions públiques, exercint pressió i difonent els valors tradicionals de la família.

El gener de l’any passat va tenir lloc a Barcelona un acte “por la Defensa de la Familia Tradicional”. En aquest cas convocaven el Grupo de Entidades Catalanas de la Familia (GEC), associació d’associacions i individualitats que neix el 1993 preparant terreny per sortir a la llum pública el 1994 en motiu de l’any internacional de la família. Des de llavors han intervingut en camps diversos a mode de pressió constant i apostant per una professionalització dels seus integrants. A part d’estar molt vinculat a CIU han participat en actes personatges destacats com Jordi Pujol, el president de la Conferència Episcopal Espanyola el cardenal Antonio Maria Rouco Varela, l’exalcalde de Barcelona Joan Clos, el president d’Honor del Comitè Olímpic Internacional Juan Antonio Samaranch, l’ex president del FC Barcelona Joan Gaspart, l’acual cardenal de Barcelona, el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach i Mercedes Sampietro, presidenta de l’Acadèmia del Cinema espanyol. La GEC està fortament vinculada a E-Cristians amb els que van signar el Pacte per la Vida i la Llibertat. Participen a més de la creació del Foro Espanyol de la Família. Han rebut finançament de la Secretaria de la Família de la Generalitat i han col•laborat econòmicament amb ells FIATC, MRW, Freixenet, Codorniu, La Caixa, Caja de Madrid, Caixa de Manresa, Fundació Banc Sabadell i Gas Natural SDG. El seu president és Daniel Arasa i la seva seu rau al c/ Pere Vergés, 1 11-13.

Impulsant i organitzant la trobada també hi eren presents ProVida Barcelona, grup amb seu al C/ Bonaplata, 42, 1º i amb Dolors Voltas com a cap visible. Vinculats al projecte del Foro Espanyol de la Família, “Red Madre”. I finalment com a principal grup col•laborador de l’acte hi trobàvem E-Cristians, associació ultra-catòlica fundada per personatges de l’entorn de l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol, varis d’ells provinents de la dreta nacionalista catalana. Al capdavant de l’associació hi trobem Josep Miró Ardèvol, director del Instituto de Estudios del Capital Social (INCAS) de la Universitat Abat Oliba, ex-conseller d’agricultura de la Generalitat durant l’era Jordi Pujol i membre històric de Convergència de la que es donà de baixa l’any passat, segons ell per l’allunyament del partit envers els postulats de l’Esglèsia. Bàsicament dedicat a fomentar els valors de la família patriarcal, el catolicisme integrista i amb un fort caràcter lesb-homo-transbòfob. . Encapçalen l’oposició a les polítiques de sanitat de la Generalitat- tripartit, amb un clar rerefons partidista, intervenen en mitjans de comunicació com la COPE, els matins del Cuní de TV3 entre d’altres, estan potenciant la creació d’un Sindicat de la Família i tenen una organització juvenil anomenada Joves Cristians XXI. Llegint els continguts dels seus programes presentats a la Generalitat en contra de la instal•lació de màquines de preservatius als instituts hi podem trobar propostes com la fidelitat, endarrerir les primeres relacions sexuals, acabar amb la promiscuïtat i l’apologia de l’abstinència sexual, per anomenar-ne algunes.

La majoria d’entitats mencionades estan vinculades a la Universitat Abat Oliba situada al c/Bellesguard, 30. Aquesta esdevé habitualment seu dels seus actes i destaca com a universitat puntal, caldo de cultiu de molts integrants de la dreta més reaccionària i del moviment pro-vida. Per posar un exemple mencionem a Joan Corona, rector i partícip de la creació de la universitat. A part de ser el director de l’Institut de l’Empresa Familiar és un fort exponent de la xarxa de dreta empresarial i catòlica que s’està estructurant a Catalunya junt amb Antonio Argandoña, professor de l’IESE. El duo forma part de la FAES, a través de la seva branca a Catalunya, l’Institut Catalunya Futur. Com a col•laboradors financers de la institució podem citar ‘la Caixa’, Caixa Penedès i Santander Central Hispano.

I com és evident, aquesta menyspreable iniciativa de defensa de la família tradicional tenia tota la complicitat i el suport dels dos principals partits polítics catalans afins a la causa i que tant sovint trobem compartint llit: CIU i el PP. Per aquest motiu no ens ha d’estranyar el veure desfilar entre la massa integrista a personalitats tant indesitjables com Daniel Cirera (PPC), Dolors Nadal (PPC) o Duran i Lleida (CIU).

Un cop més podem comprovar els estrets lligams entre els varis braços de l’ofensiva pro-vida. Noms d’associacions, fòrums, partits polítics i personatges d’influència es repeteixen i es tornen a repetir en les files d’organitzadors i convocants dels diversos actes, campanyes, marxes i accions legals que emprenen des de fa anys i de manera continuada les faccions més ràncies i conservadores del lamentable panorama polític català i les seves estructures civils. I és que tot queda en família…

L’últim, el VII Encuentro de Juventud y Familia y Torneo de la amistad a BCN del 22 al 26 d’abril al Palau de Congressos (lloc habitual de les seves trobades). El programa consistia en un simposium sobre professionals per l’església local, una missa presidida pel Cardenal de Barcelona Lluís Martínez Sistach, exposicions de voluntariat i evangelització i conferències vàries per part de personatges com José Mª Alsina (rector de la Universitat Abat Oliba), Pedro Montagut Piquet (director de l’Institut de Teologia Espiritual de Bcn) o Josep Miró Ardèvol (president d’E-Cristians). Tot això organitzat per Legionarios de Cristo. Aquests últims donen nom a la congregació religiosa de dret pontifici de caire internacional nascuda el 1941. Tenen afiliacions a diversos grups d’extrema dreta d’arreu del planeta. El fundador Marcial Maciel es va veure immers en judicis sota acusacions de pederàstia i abusos sexuals, igual que varis integrants de Legionarios de Cristo. El seu successor i actual director és Álvaro Corcuera Martínez del Río, home de confiança de Maciel fins a la seva mort. Posseeixen una xarxa d’escoles amb presència a diversos països, a Barcelona els podem localitzar al Colegio Reial Monestir de Santa Isabel al c/Vergós, 44-52.

curaAquesta última informació ens condueix a parlar de l’altre tentacle d’aquests moviments integristes, el de l’educació. Les seves xarxes i estructures de formació escolar són extenses i ben finançades. Una de les destacables és la Institució Familiar d’Educació, societat civil nascuda el 1969 amb l’objectiu de promoure, dirigir i gestionar centres educatius fidels a la prelatura de l’Opus Dei. Practiquen l’educació diferenciada (separació per sexes) i aposten per fomentar un “sentit cristià de la vida” d’acord amb la doctrina catòlica. Disposen d’onze escoles, però la primera i referent és la de “La Farga” situada a la ctra de St Cugat al Papiol, 36.

Una altre de les apostes importants d’aquests fanàtics és l’entrisme dins l’àmbit sanitari. En realitat és un dels terrenys més temptadors, ja que és camp de batalla pel que fa a temes com l’eutanàsia, l’avortament i la patologització de comportaments no-heteronormatius, entre d’altres. Al cap davant d’aquest front hi trobem Médicos Por la Vida (MPV) organització de metges, professors i estudiants de medicina que sorgeix de la Universidad Autónoma de Madrid però amb delegació a varis racons de l’estat, entre ells Barcelona. Una de les seves armes més importants és l’anomenada objecció de consciència, on s’agafen alguns dels metges per tal de renunciar a la pràctica d’avortaments a mode de pressió.

Mencionar també les connexions més que evidents amb la ultradreta més descarada. La zona obscura amb la que no sempre interessa mostrar afinitat en el pla públic i mediàtic ja que podria embrutir la seva imatge creada de demòcrates intaxables per tal de poder adaptar-se i sobreviure en aquesta nova era política ambigua en la qual les ideologies dogmàtiques no tenen cabuda electoralista, almenys a cara descoberta. Del cert, però, que aquestes són les que encara propulsen l’herència del Régimen del 18 de Julio que tan canvià ja als 50 i 60, i en la que segurament podríem trobar un munt de connexions entre tots aquells tecnòcrates de l’Opus Dei que van veure en el liberalisme la sortida per tal de mantenir les relacions de domini en aquella “Spain is diferent”. Doncs no deu ser pas una coincidència que arribi fins avui tal continuisme camaleònic emmascarat per una transició inexistent que ens porta a l’actual entramat econòmic i polític on el victimisme populista de l’Església i els seus tentacles polítics romanen enquistats “en defensa de los valores de la Justicia Social, de la Dignificación del Trabajo, de la Vida, de la Familia, y de la Patria, frente a la amenaza constante de las “ideologías””; així com en “(…) difundir los principios que lleva implícitos la Cosmovisión Católica y, específicamente, la Hispanidad, entendida como la Cristiandad encarnada en el mundo Hispánico”. La idea de la creuada necessària en aquells anys 30 encara continua i les campanyes anti-avortistes o els posicionaments victimistes front la recuperació de la Memòria Històrica en són exemples.

Sovint des dels l’anarquismes busquem referents per tal d’organitzar-nos i trobar fórmules màgiques per mirar de reproduir esclats revolucionaris que s’han viscut en aquestes mateixes terres tant properes. Ara bé, mirant la composició socio-política de l’Estat veiem que existeix un fil que lliga la continuïtat de les èlits retrògrades que han marcat la línia política de l’Estat al llarg del segle XX. Així, existeix una societat catòlica i conservadora “a l’espanyola” en paral•lel. Aquesta connecta una gran base social amb unes èlits vanguardistes i directores d’aquest entramat, la qual va des de les escoles específiques com la Vall, al món laboral, amb sindicats com APPRECE o el de la Família, passant per les federacions de pares, magnats empresarials i associacions de professionalització per tal de formar i així eixamplar i postergar aquesta èlit. Si parlem de la històrica lluita per la socialització de mitjans de producció, canvi i distribució propi del moviment obrer del qual sorgí també l’anarquisme, ens adonem que avui aquest projecte, lluny d’estar a les nostres mans, resta més aviat controlat per aquest altra submón, ultra protegit i sostingut en molts dels darrers governs com els de CIU.

Veure aquesta realitat ens retorna també cap al repensar tot l’altre entramat en paral•lel propi del moviment llibertari català, que existia al voltant d’escoles racionalistes, Ateneus, cooperatives mutualistes, publicacions llibertàries, editorials, anarcosindicats, … Ens trobem doncs davant gegants que s’han sabut adaptar perfectament al nou ordre mundial connectats i beatificats per les polítiques legítimes de les democràcies. Mentre però, nosaltres romanem estancadxs en una lluita incapaç d’adaptar-se de manera efectiva en aquesta complexa postmodernitat. Sense escletxes on poder-nos aferrar, i des de les quals poder vehicular estratègies de tensió, sovint els dits “moviments socials” opten per reivindicar al mateix Estat promotor d’aquesta dominació, els drets que creuen que ens pertoquen com a ciutadanxs. Així, es reprèn, perdudxs entre tanta dialèctica, els mateixos eslògans i discursos dels anys 70, fan seva la ideologia ciutadanista que tan afavoreix el poder i contribueixen a desdibuixar els objectius externs on colpejar com els interns on redefinir i cohesionar, des d’un punt de mira no claudicant, iniciatives rupturistes. Les campanyes pel dret a l’avortament són un exemple d’això. Veiem que davant d’un món globalitzat on la dominació està tan coordinada, les campanyes contestatàries que sorgeixen davant d’aquest no deixen de ser parcials i de recolzar-se constantment en reivindicacions legalistes que no qüestionen més enllà, per exemple en aquest cas, del problema immediat que provoca una reforma legal per l’avortament. Així, sempre a remolc i a la contra d’una realitat, que marca l’agenda d’aquest putrefacte “contrapoder”, ja delegada al mateix Estat, però mai des d’una construcció activa prèvia a l’ofensiva que ens podria portar, per exemple, cap a la construcció d’una societat en paral•lel. Des d’aquesta, potser es podria plantejar una educació antiautoritària, també de la sexualitat, una autogestió dels conflictes interns, un qüestionament i autocontrol de les necessitats sanitàries, … i al cap i a la fi un més alt grau de decisió sobre les nostres vides.

Així, parlar de les campanyes de l’avortament des d’una mirada crítica, implica com a llibertàries, entrar també en el debat sobre anarquisme social o bé antisocial, tant de moda darrerament. I és que aquest és un exemple pràctic de la manca de coordinació i capacitat d’autogestió, de la inexistència de xarxes de solidaritat necessàries entre qualsevol moviment que vol cohesionar-se i enfortir-se. Davant d’aquest mateix debat, on tan sovint es centra en la purga a l’assisten me, no entenem la raó de ser d’un marc teòric sobre el com insertar-se en aquesta societat a la que cal polititzar des d’un punt de vista avantguardista. Mentrestant entre nosaltres mateixes som incapaces de fer realitat unes bases tangibles des d’on construir canals per solucionar i confrontar problemes immediats com la pròpia concepció i pràctica de la sexualitat que a tantes de nosaltres ens ha portat a l’avortament, a unes relacions sexo-afectives viciades, a les agressions sexuals, les degeneracions físiques i mentals, l’esclavitud assalariada … a la fi i al cap, manquen unes bases des d’on poder construir aquest pols a mort amb la realitat existent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: