L’inici de l’ombra (dossier Pèsol Negre)


En la situació actual on la dona pren conscientment la decisió de tenir fills o no i de prendre les mesures adients per evitar-ho mentre no ho vol, aquest article parla de com la indústria farmacèutica, rera aconseguir sintetitzar hormones als anys 40, comença a prescriure-les a les dones com anticonceptius orals. Les hormones es van descobrir a principis del segle passat i, sense cap tipus d’estudi d’efectes a llarg termini, s’emprà a les dones com a conills d’índies en pro d’un discurs d’alliberació, que amaga informació sobre la nostra salut, per convertir-nos en perfectes consumidores dels seus productes. Així, moltes dones ofereixen la seva fertilitat al metge (qui té el saber i, per tant, el domini del nostre cos) i als laboratoris, en comptes de conèixer-la i controlar-la ella.

L’inici de la píndola anticonceptiva el trobem en els camps de concentració nazis, on van començar a experimentar amb la sopa d’estrogens (primer a base de plantes i més tard sintetitzats) per evitar que les dones tinguessin la menstruació i que els homes perdessin el desig sexual. Més tard, a Auschwitz van començar a medicar per injeccions càustiques que obstruïen les trompes de falopi (entre 700 i varis milers de dones mortes) i per intervencions quirúrgiques (cremaven els teixits per rajos X i després extirpaven els ovaris a les dones).

No gaire més tard la dreta nord-americana a EEUU, per por a la immigració i al creixement massiu, i recolzats econòmicament per partits i institucions eugenistes, començà campanyes d’esterilització forçada. Així, les vasectomies a finals del segle XIX a les penitencieries eren corrents (la seva visió biomedical es basa en preservar la raça). S’esterilitzava a presxs i als que consideraven genèticament inferiors (malalts o persones amb anomalies que estaven ingressades a hospitals). Parlem de genocidi.

El finançament de la píndola anticonceptiva va arribar de fons de laboratoris privats i de la Federació Nacional per la Planificació Familiar amb 150.000 dòlars (la seva fundadora fou M. Sangler, infermera d’idees eugenistes que repartia anticonceptius orals a les dones del seu hospital que considerava “tarades”).

Els laboratoris Syntex van ser els primers en experimentar la síntesi dels elements indispensables per construir la pastilla. No obstant va ser un altre laboratori, Searle, que la patenta i la treu al mercat al 1960. Curiosament no va existir cap plet administratiu entre ambdós laboratoris que presumiblement van haver d’arreglar-ho a base de moure molts diners. La primera píndola era feta a base de progestagens. El seu discurs era que s’intentava evitar fabricar-la a base d’estrogens perquè des de 1940 ja es coneixien els seus efectes secundaris i la seva potenciació en càncers. De totes maneres, tot i dir públicament això, en un anàlisi es va trobar contaminat el producte amb estrogens, lo qual va acabar amb un escàndol mínim i amb una millora del producte que resultava menys eficaç perquè no suprimia l’ovulació completament. Un cop l’incident va passar a formar part de l’oblit de les consciències públiques, la següent remesa va ser presentada com una combinació de dues hormones, estrogens i progesterons. Es va presentar com a segura (tot i sabent la inducció al càncer de la primera hormona) i sense saber com afectaria al cos de la dona la alteració hormonal a llarg termini.

Les organitzacions encarregades de donar el vist i plau  d’aquests productes (la FDA de caire nacional a EEUU i la OMS a nivell mundial) ho fan als continents privilegiats rera ser presentat el resultat de la experimentació de les pastilles a Puerto Rico (país en vies de desenvolupament). Es va fer un seguiment de 132 dones porto-riquenyes durant un any (van morir 3 de les quals no hi ha autòpsia pública).

També cal dir que l’autorització de la FDA la va donar, entre d’altres membres, el doctor J.F. Sadusk, que curiosament al 1964 va accedir a un lloc d’honor directiu dins la multinacional Park Davis, que es dedicava a fabricar anticonceptius orals.

En aquells moments s’està al davant d’una època de confiança en la medicina ortodoxa. On la primera reacció del feminisme institucional es apreciar els productes de la indústria farmacèutica com a símbol de l’alliberament de la dona, com si la fi del patriarcat arribés envasada e innòcua cap a les dones.

Però els problemes van aparèixer ràpid. Al 1962, en una conferència dels laboratoris Searle a Chicago, amb la Associació Mèdica Americana se’ls preguntà per 132 casos de trombosis i embòlies i 11 morts entre consumidores de les seves pastilles. La seva reacció va ser bromejar i atribuir-los a viatges i dur roba apretada de moda. No obstant, la pressió va ser suficient com per a que acabessin reconeixent i informant, almenys, de que sabien que és cert que hi ha un augment del temps de coagulació vinculat al seu producte.

Treta aquesta informació, la FDA crea al 1963, per rentar-se la cara, una comissió per estudiar els seus efectes secundaris però curiosament no arriben a cap conclusió. Paral·lelament, el Dr. William Spellacy estableix relació entre modificacions diabètiques i la pastilla, que li costa una retirada de fons econòmic per part de la FDA i la pèrdua de 10 anys de treball. El mateix succeeix amb el Dr. Myron Melamed, que des de 1965 estudiava la incidència del càncer de coll d’úter en dones que prenien anticonceptius orals versus les que no es mediquen, perdent al 1968 les subvencions i obligant-lo a abandonar els estudis.

A Europa no es fins al 1968, per part del Comitè Dulop de Gran Bretanya sobre la innocuitat dels medicaments, que s’estableix la relació entre alteracions tromboembòliques i de coagulació, en ocasions mortals, amb la píndola. És aleshores que la publicació del llibre “Metabolic Effects of gonadal hormones & contraceptive esteroids” afirma que “cap òrgan escapa dels efectes de la píndola”, obligant a que s’allarguin a Europa els prospectes y la llista de contraindicacions.

Un any després a Estats Units, l’ AMA s’oposava a envasar amb prospecte i informació mèdica argumentant que “s’espanta a la dona i s’interfereix en la relació metge – pacient”. Aquell mateix any, els laboratoris Searle, impedien l’aparició de tres llibres que demostraven que la píndola estava relacionada amb trombosis mortals.

Però la indústria americana cau en un cop clau: l’escàndol Searle. Un metge contractat per la FDA va anar a fer un dels controls habituals al laboratori esmentat sobre el producte Flagyl (gel per a les infeccions vaginals). Allà descobreix tests amagats, informació que no s’ha donat, i fins i tot canvis d’animals amb els que s’ha testat i han desenvolupat algun efecte secundari (els substituïen de nou per animals sans). S’estableix que el gel és cancerigen, la FDA no pot eludir l’escàndol i acaba per fer públic que no hi ha credibilitat en els tests d’innocuitat de tota empresa farmacèutica. No cal comentari sobre la ineficàcia dels tests en animals i la tortura que se’n fa en pos de la ciència.

Al 1976 es retiren del mercat diverses marques d’anticonceptius orals per tenir dins la seva formulació acetat de megestrol (cancerigen). Arriben les primeres denúncies per part de dones a laboratoris.

La segona fase del feminisme, crític amb el que ens venen i ens amaguen, amb com experimenten amb nosaltres, amb el nostre cos i la nostra fertilitat, veient-nos com consumidores amb les que faran negoci llarg, segur i pròsper, decideix anar contra la llosa que li posen a la dona al damunt venent-la com a alliberació. La desconfiança amb la medicina ortodoxa creix.

Perills i riscos

Entre els efectes secundaris que ens amaguen, inclòs amb el prospecte, que molts cops ve a mode de llibret, podem trobar un tant per cent més alt de risc de patir vàries anomalies i desajustos com:

Augment de mortalitat, malalties cardiovasculars (trombosis, atacs cardíacs i embòlies pulmonars), hipertensió, modificacions a la sang (augment de lípids), càlculs de la vesícula biliar i de la bufeta, malalties del fetge (icterícies, hemorràgies, tumors), diabetis i alteracions del metabolisme de la glucosa, fibromes uterins, quists ovàrics, descens del pH vaginal (és el que controla la nostra flora vaginal), augment de volum, sensibilitat, dolor i secreció de llet als pits, esterilitat i alteracions a la menstruació rera prendre la pastilla, disminució de la libido, alteracions de les hormones del creixement, disminució de les defenses e infeccions, dèficits d’oligoelements i vitamines, alteracions als fetus, alteracions nervioses (mals de cap, nervis, depressions, vertígens i fatigues), alteracions de la pell (picors, caiguda del cabell, herpes, acne…), alteracions oculars (cataractes), inflamació de les genives…

No s’escriu aquest llistat a mode de crear alarma sinó de prendre consciència del que silencien. A més, a mode de comparativa es pot citar un article d’aquest mateix any al Mundo (del 26/01/2008, dins el seu setmanari sobre salut) on el titular diu “La píldora anticonceptiva previene 30.000 cánceres de ovario al año”. Ho argumenten amb tests fets a Europa i EEUU (és clar, les seves vendes han baixat molt en països industrialitzats) i, per això, declaren voler que es pugui adquirir sense recepta mèdica. La medicina és la nova religió, inqüestionable, i a través d’ella i en nom d’ella ens volen fer creure tot el que els vingui bé, per al negoci i el control.

Com em vist, cap sistema del nostre cos queda exempt de patir en major percentatge anomalies associades a la pastilla. A més, moltes de les alteracions citades són importants a l’hora de preparar el terreny al càncer, efecte secundari ja citat a lo llarg del text degut a la seva composició estrogènica de la píndola. Bàsicament els càncers detectats en estudis i associats al medicament es donen en dues zones del cos: a l’úter i a les mames.

Per és inri, l’any 1995, dels 14 anticonceptius orals que figuraven al vademecum de medicina espanyol, en cap sortia com a efecte secundari el càncer. Per el contrari, aquest oblit i molts altres sí es trobaven citats en vademecums estrangers. Així, ens trobem amb informacions mèdiques contradictòries segons els països on ens trobem. Es tracta de versions light segons la sociologia de diferents zones i de com s’espera la seva rebuda i el seu rebuig?

Implicacions mundials – Implicacions individuals

Però lluny de l’inici de reaccions per part del moviment feminista a occident i Amèrica del nord, milers de dones a països en desenvolupament començaven a ser esterilitzades o incentivades, en el millor dels casos, per no procrear.

Els mateixos productes que es venien com alliberament per unes, foren tortura i obligació per altres. El que algunes dones recolzaren a occident, fora denunciat per altres en zones més desfavorides econòmicament. El que unes dones compren i es prenen, a altres se’ls força a prendre-ho (molt cops sense saber-ho). El mateix producte que s’ofereix a unes consumidores es testa en altres dones.

Les principals organitzacions econòmiques mundialistes, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional, influencien les polítiques demogràfiques d’aquests països emprant com a xantatge els fons al desenvolupament i la deute externa. Només adjudiquen ajudes i crèdits (curiosament a nom del seu departament de “nutrició i població”) a canvi de controls demogràfics. El BM i el FMI també actuen com agents de coacció directe. Un dels casos el trobem a Àsia, on va finançar cooperatives de dones amb la condició de que les beneficiaries no tinguessin fills o fossin solteres. Incentiven l’imperialisme contraceptiu.

El mateix paper se’ls pot adjudicar a les agències governamentals d’EEUU: FDA i AID. Aquesta última es va formar sota la justificació d’ajudar al desenvolupament dels països citats com a “tercer món”. A qui si van empènyer a créixer i expandir-se, especialment a l’Amèrica Llatina, va ser a la indústria farmacèutica, doncs des de mitjans dels anys 60, les seves missions “d’ajuda” van establir com a condició obligatòria (ells la van anomenar “prioritat”) que els països que rebessin l’ajut obeïssin amb els programes de planificació familiar que els hi imposaven.

Com a exemple es pot citar el cas de Norplant (anticonceptiu que s’implanta i dura cinc anys). Es van emprar dones d’EEUU, Xile, Finlàndia, República Dominicana, Brasil, Jamaica, Equador, Egipte, Colòmbia, Dinamarca, Suècia, Tailàndia, Indonèsia, Xina e Índia com a animals d’estudis i test. Moltes d’elles dins campanyes dutes a terme gràcies a la pressió econòmica entre l’AID i el govern del seu país d’origen, totes sense saber els perills als que s’exposaven, els efectes secundaris de l’anticonceptiu. Norplant va provocar entre elles símptomes com ara ceguesa, hemorràgies, tumors cerebrals i inmunodeficiència. A Brasil va ser implantat en adolescents, embarassades i mares lactants. No obstant, l’informe oficial de l’AID el va donar com a segur l’any 1993 rera experimentar en més de 40 països del “tercer món”. El més anecdòtic va ser, com no, com la diplomàcia dels seus representants queia en una entrevista l’any 1996 concedida a TVE, dins el programa titulat “El laboratorio humano”. Un dels responsables de l’AID, al ser qüestionat el seu mètode de testar l’anticonceptiu, va afirmar que no sabia res sobre les condicions abominants de les que li parlaven, de dones que no eren informades de la seva submissió i dels perills que corrien ni de tests en adolescents o mares lactants. Rera càmera va donar per cancel·lada la entrevista. Abans de desaparèixer d’escena va dir que es revisaria el cas. I així va ser, només que va encarregar-se de fer-ho una associació nord-americana privada anomenada “Salut Familiar Internacional”, que al rebre fons continus pel seu manteniment de la AID i d’empreses farmacèutiques (i fundada per Stephen Mumford), va trobar que els mitjans d’emprar, distribuir, experimentar sobre dones i exposar-les a un risc per tal de vendre els seu producte eren els correctes.

No gaire més tard van sortir a la venta les noves versions de l’anticonceptiu: Norplant 2 i Capronor.

La manera en com s’incorporen les polítiques demogràfiques des d’occident i EEUU a tercers països, no només passa per les coaccions a les ajudes del BM i FMI, sinó per la corrupció dels governs que les reben i per les institucions de planificació familiar privades i eugenistes, bàsicament situades a Amèrica del nord.

Entre aquestes institucions de planificació familiar cal destacar bàsicament dos: la IPPF i el PC. La primera forma part d’un subcomité de la Societat d’Eugenesia i a la seva formació s’ha demostrat relacions amb afiliats al govern de Hitler. Consta amb el recolzament de Rockefeller i amb laboratoris com ara Syntex Co. Rep ajudes econòmiques per part de l’AID i va començar rebent subvencions del govern d’EEUU, que més tard foren ampliades gràcies a governs com el de Japó, Suècia i Holanda. Es pot entendre com una fusió entre el moviment eugenista i el control de natalitat (el segon no és més que un requeriment del primer per dur a terme els seus propòsits).

L’altre institució va ser fundada directament per J.D. Rockefeller III. Va tenir com a director a McGeorge Brundy, ideòleg i autor del genocidi de les “aldees estratègiques” a la guerra de Vietnam. El Population Council va implantar el Norplant en més de 500.000 dones a Brasil.

Però el més sorprenent que s’hi pot trobar i llegir, on la crua realitat surt i res queda amagat, sense que calgui comentaris afegits, és un informe de l’organització IPPF del 1969 on recomanen diferents estratègies per al control de natalitat en països del tercer món com:

  • Ús massiu d’un agent de control de fertilitat en zones urbanes, emprant una substància que es barregi a l’aigua potable o en productes alimentaris de base.
  • Que s’hagin de demanar autoritzacions per tenir fills i es pagui taxa econòmica per poder ser acceptades les peticions.
  • Esterilització temporal de totes les noies amb implants d’anticonceptius – retràs renovables a cada part. Es concedeix la fertilitat per aprovació administrativa.
  • Esterilització obligatòria en homes que tinguin més de tres fills i avorts obligatoris en fills que no siguin legítims.
  • Compensació econòmica en casos d’esterilització o si no es tenen fills.

Per a la indústria farmacèutica, els programes de planificació familiar ofereixen un camp de proves, experimentació i ventes segures en països en vies de desenvolupament. Poden vendre productes que han estat prohibits a països industrialitzats i, a més, com que entren dins de polítiques demogràfiques i són receptats pels metges, no necessiten gastar ni invertir en propaganda i marketing. De fet, la IPPF és una de les majors distribuïdores de píndoles a nivell mundial. L’AID compra els anticonceptius als laboratoris, li dona a la IPPF i aquesta les distribueix als països de destí, on els ministeris de sanitat i les agències de control d’aliments fan finalment que tot el procés sigui possible.

De fet, altres agències de control d’aliments i medicaments a nivell internacional també hi col·laboren. Parlem de les Nacions Unides i de suborganitzacions seves com la UNFPA (fundada l’any 1969 en col·laboració amb el Banc Mundial). La OMS no ha denunciat mai les polítiques eugenístiques, a més de que el seu pressupost depèn de finançament extern (és a dir, de la indústria químico-farmacèutica i d’institucions polític–financeres, com el BM). La OMS té un paper burocràtic i diplomàtic, és la cara neta i bonica de tot això. És menys cruel que sigui la ONNU qui experimenti amb dones i no els laboratoris, que tenen tanta mala fama i de qui costa fiar-se’n. Tot i que per acabar de fer que el negoci brut no ho sembli també hi han altres organitzacions de caire ONG’s que ajuden invisibilitzar el problemes (cas de Càritas).

I com a exemple posarem un cas, pel qual la OMS ja ha estat denunciada, sobre seva participació en programes de vacunació amb productes abortius ocults. Es tracta de la vacuna del tètanus, que va ser injectada a Filipines, Mèxic, Nicaragua i Índia, adulterada amb HCG abortives. Al  principi no van voler acceptar les acusacions però rera els anàlisi de sang en dones no van tenir més remei que admetre-les tot argumentant que les dosis detectades eren molt baixes i que havien de provenir del procés productiu.

No obstant, en altres dades d’esterilitzacions obligatòries no se sap ven bé qui està al darrera (o sí). És el cas dels successos a l’Índia, al poble d’Uttawar, on policies entren a la força i rera fer pujar als homes en autobusos els desvien fins a campaments on els roben per força la seva fertilitat (moren 1.774 persones). El juny de 1983 a Bangladesh es va decretar obligatòria l’esterilització per a dones que tenien més de tres fills. Se les obligava a signar un paper conforme consistien. Es van esterilitzar unes 500 dones i per l’any següent el govern va planificar arribar a 63.760 operacions al mes. L’administració donava a canvi una compensació econòmica de 175 takas (moneda de la zona equivalent a uns 72 euros) i un Siri (peça de roba tradicional). També hi ha interposada una denuncia al tribunal de drets humans per esterilitzacions forçades al poble indígena de Guerreros (Mèxic).

Una Mica més… vinga va!!!!

En el NSSM-200 (Memoràndum de Seguretat Nacional amb el que EEUU es va regir des de que Nixon fou president), creat al 1974 però que fins al 1991 no va ser públic, s’afirma que “el creixement de la població de tretze nacions grans del tercer món és una amenaça per la seguretat nacional dels EEUU”. En el mateix document s’hi expliquen les causes per les quals ho consideren perillós, entre les que estan presents les relacions de dependència dels països industrialitzats cap als recursos i reserves de minerals dels altres països. Consta la por a que un creixement demogràfic en aquests països augmenti el consum de matèries que ells volen i que empreses estrangeres puguin ser víctimes de revoltes, conflictes laborals, sabotatges… Així que tot i reconèixer que la pressió demogràfica no és un factor determinant per dur a terme el robatori i expropiació que es produeixen en països no industrialitzats, considerem que el perill de ser titllats com a lladres i oposar-se violentament al desmantellament de substàncies primes és menor si es redueixen les condicions de creixement de la població. En conclusió, les polítiques demogràfiques imposades per occident i EEUU a tercers països, obeeixen una causa estratègica. La finalitat és poder seguir mantenint la supremacia capitalista (i l’avanç del seu desenvolupament, pel que es necessita explotar, entre d’altres, les reserves mundials a menor cost possible i, per tant, reduir el risc de rebel·lions que espatllin el negoci que tenen muntat des de fa més d’un segle). Però ara també són una amenaça els pobres dels països industrialitzats. Cada cop tenen més enemics.

L’anticoncepció té una història obscura. A més de beneficiar la indústria, s’ha emprat com a estratègia de control de població en el joc dels recursos i de com es reparteixen el pastís. Estan implicats governs, associacions eugenistes i organismes polítics internacionals.

Considerem que la nostra fertilitat l’hem de reconèixer i regular nosaltres, no entrant a ser partícips de les seves polítiques. I, sobretot, no tapant-nos els ulls davant tot l’embolic econòmic i social que hi ha al darrera. Em de comprendre que les píndoles que recepten aquí suposen testos i esterilitzacions allà. La relació és directa.

LA RESISTÈNCIA ÉS FÈRTIL

Coneixent la nostra fertilitat

Em de potenciar l’autoconeixement i l’observació per tal de saber distingir els canvis que es produeixen al nostre cos, reconèixer sensacions, aprendre a tocar-nos i palpar-nos, detectar anomalies i per poder conèixer la nostra època fèrtil i estèril i així afavorir o evitar un possible embaràs. Hi han bàsicament dues tècniques d’observació, que combinades ens ajuden a entendre els nostres processos i de què depenen o com varien en funció de factors interns i externs. Cal a dir que, per ser fiables, s’han de dur a terme amb rigor, cada dia, a hores determinades i en condicions concretes i anotar tot allò que ens pugui alterar els nostres cicles. És important compartir les nostres anotacions amb altres dones a fi de saber interpretar els resultats i treure’n conclusions.

No hi ha cap mètode anticonceptiu fiable 100 % ni alternativa natural real. No obstant, és significatiu que guanyem un major control nosaltres, el que suposa un menor control mèdic (no periòdic), i la que la nostra capacitat crítica creix fruit d’un major coneixement dels nostres propis processos físics i psíquics. Que ens obrim les portes cap a una nova manera de cercar contínuament allò que ens afavorirà i que més a gust podrem compartir.

Mètode del moc cervical

Es tracta d’observar com varia el nostre flux o moc cervical durant el nostre cicle i anotar-ho. Just després d’acabar-se la regla hi han uns dies de sequedat vaginal. Quan apareix el moc cervical o fa amb aparença enganxosa, pastosa i opaca. Va evolucionant guanyant elasticitat (es pot estirar amb els dits i no es trenca). Arribat aquest moment estem vora el moment d’ovulació (sensació d’humitat amb moc elàstic). Si l’òvul no es fecundat mor en 24 hores. Aleshores el nostre flux es torna més dens i/o s’absenta. Ens trobem a la nostra fase infèrtil.

El nostre moc cervical protegeix els espermatozoides durant 4 dies aproximadament. Per això, relacions sexuals amb ejaculació quatre dies abans d’ovular poden donar con a resultat una fecundació.

Aquest mètode d’observació té l’inconvenient que durant la fase fèrtil (fins passada la mort de l’òvul) , qualsevol relació sexual amb penetració pot variar el flux de la dona i per tant produir errors d’interpretació.

Mètode de la temperatura bassal

 

Es basa en observar els canvis de temperatura dins la vagina de la dona durant tot el cicle per saber a quina fase estem. La temperatura es pren amb un termòmetre especial anomenat “bassal”, que és molt més precís i acurat. S’ha de prendre la temperatura cada dia a la mateixa hora, abans d’aixecar-se i rera reposar o haver dormit unes 8 hores (perquè tal i com ens llevem, als primers moviments del nostre cos, la temperatura comença a augmentar per tal de posar en marxa el nostre cos per l’activitat del dia). S’ha de prendre cada dia a la mateixa hora per tal d’obtenir dades comparables entre elles i capaces de fer una gràfica. Ho anotarem en un full quadriculat (normalment si compres un termòmetre bassal et ve ja amb una quadrícula per anotar els resultats). Després de tenir la regla (durant els 15 dies posteriors aproximadament), la temperatura es constant i baixa, no sol arribar als 37 graus (tot i que cada dona té una temperatura diferent, és clar). Sobre el dia 15 normalment es dona una baixada de temperatura d’un dia seguit d’una pujada per damunt dels graus dels primers 15 dies. És entre la baixada i la pujada de temperatura que s’ha produït l’ovulació. Si no volem potenciar un embaràs ens haurem hagut de protegir fins dos dies després d’haver ovulat (fins que estem segures que l’òvul mor).

Aquest mètode té com a inconvenient que si no estem dormint les mateixes hores cada dia, ni tenim hàbits de vida amb horaris fixes o ens costa de ser constants a l’hora de mesurar-nos i anotar les dades, no funciona. S’ha de dir que una dona pot, tot i que no sol ser habitual, ovular més d’un cop en un cicle, amb el que aquest mètode no detectaria la segona ovulació. Tant si observem la temperatura i/o el moc cervical, s’ha de combinar amb mètodes de barrera o d’altres per evitar una possible concepció. No obstant ens ajuda a conèixer les nostres pautes i veure com el menjar, dormir malament, estats d’estrès alteren els nostres cicles. També ens pot ajudar si volem quedar embarassades a saber quin és el moment idoni per potenciar-ho (a més, rera mesurar per més de 20 seguits una temperatura bassal alta, més de 37 graus, es pot estar segura d’embaràs).

A l’hora d’escollir entre altres mètodes per combinar, és clar que no es recomanen pas els mètodes hormonals ni el DIU (alguns duen incorporats hormones, i, a més, s’han donat casos de perforacions a l’úter degut al seu ús). Pensem que els mètodes han de complir els següents requisits: ser innocus (absència d’efectes secundaris), eficaços i cooperatius (que siguin acceptats per les persones que mantenen relacions plegades i sense control mèdic continu).

Molts cops l’elecció del mètode anticonceptiu a emprar queda totalment a mans de la dona i com que és ella qui tindrà o no un possible embaràs acaba escollint mètodes que només la impliquen a ella (diafragma, DIU, píndoles…). Creiem que l’anticoncepció a de ser participativa, per les relacions ja ho son de per si. El mètode perfecte no existeix. Es tracta de poder gaudir de la nostra sexualitat sense por de quedar embarassades quan no ho desitgem i sense deixar-nos robar la nostra fertilitat a nom de la medicina i negocis afiliats. És important aprendre a conèixe’ns i reconèixe’ns com a dones, amb els nostres cicles i els seus significats. I de solidaritzar-nos amb altres col·lectius (amb les dones del nostre entorn per compartir experiències i amb les d’altres llocs per ajudar-nos a veure l’entramat mundial i les implicacions dels anticonceptius i la procreació arreu del món, per establir llaços i campanyes entre nosaltres).

Per la destrucció de les doctrines mèdiques i el negoci polític i industrial que ens explota.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: