Editorial

La publicació que tens a les mans és fruit d’aquells pensaments que no se senten còmodes ni amb les polítiques estatals ni amb la majoria de discursos que no consideren la crítica en la seva totalitat, sinó parcialment, i que acaben delegant en lleis més àmplies a allò que s’oposen. Són part del debat que cada dia ens sorgeix i que ja no podem silenciar, que sentim la necessitat d’exterioritzar, tot cercant reaccions al nostre voltant.

En el cas de l’avortament la qüestió es presenta ben clara. Ara està en una situació d’il·legalitat exceptuant els tres supòsits de despenalització que contempla l’Estat, els quals es poden resumir en evitar un perill greu a l’embarassada; sent conseqüència d’una violació o en cas de potencials malformacions al fetus. Rere les campanyes legalistes impulsades darrerament, l’Estat ha llançat una contraproposta de modificació de llei. I les campanyes callen. Però i la realitat? Prometen que les dones puguin avortar en un període de temps d’embaràs més alt. Però gairebé el 100 % de dones que avorten ho fa en els primers mesos, per tant, aquesta llei no modifica gairebé res. Prometen que dels 16 als 18 anys es pugui avortar sense signatura dels pares i pretenen comprometre a metges de la sanitat pública a que practiquin aquesta intervenció. És que no estaven ja avortant les joves entre 16 i 18 anys en molts casos sense que ho sabessin els pares? I els metges, és clar que no és la seva ètica, sinó la seva economia que els priva d’interrompre embarassos en centres públics, ja que si ho fan després als privats se’ls paga molt més. Modifiquen la llei per perpetuar-nos en una situació de submissió, a la seva medicina i els seus interessos. I les campanyes pro avortament tant contentes. Encara els haurem d’agrair que gràcies a les signatures que han recollit durant mesos la llei s’hagi modificat per fer que la situació al carrer es tanqui dins l’immobilisme absolut durant ves a saber quants anys més.

Però l’avortament no és més que una acció que se situa a la punta de l’iceberg d’un entramat de lobbys socials i econòmics. On un dels papers principals el juga l’educació sexual que tenim: heterocentrada, penetrativa i orgàsmica. On sembla que ningú qüestioni els mecanismes d’obtenir plaer a la seva vida, ja ens vénen prefabricats i només ens cal aplicar-los a les nostres relacions. Com a producte d’aquestes relacions viciades es tendeix a bipolaritzar més els dos gèneres reals i encaixonar-los, amb més força, dins els rols que els pertoquen. Interessa que la dona que hagi d’avortar se senti feble i sigui ridicularitzada. Que les clíniques privades no caiguin en crisi gràcies als 300 euros que es paguen per cada intervenció. I que les dones se sentin segures anant a aquest tipus de clíniques així com  la resta de persones ho fan visitant els Centres d’Atenció Primària i altres institucions mèdiques quan es troben malament. Perquè la medicina és la nova religió, que ens deixa realment despullades davant de conceptes que no entenem i que no ens expliquen..

No cal parlar dels interessos partidistes, que segons a quina banda tinguin pressionaran sobre el tema de l’avortament per tal de guanyar vots. És que les institucions i empreses fortes molts cops tenen vincles estrets amb el sector més cristià i de dretes de la societat (algú ha sentit parlar de tot el que mou l’Opus Dei?).

Volem sembrar debat. Expressar la nostra resistència a la falsa polarització de l’actual controvèrsia (a favor o en contra). Volem engendrar propostes reals en relació amb la nostra capacitat d’autogestió. Segur que ens hem quedat curtes en voler visibilitzar la complexitat que hi ha darrere de tot plegat, la transversalitat de la qüestió de gènere i les interconnexions entre els diferents focus de pressió que hi participen. Perquè en el conflicte hi ha tants factors a tenir en compte que no hi caben dins aquestes pàgines. No obstant això, esperem aportar una espurna al pensament i l’acció de totes.